Rosario la dinamitera, ha muerto: VIVA ROSARIO!
PRESENTE,
compañera
Flores silvestres chilenas
Rosario Sánchez Mora, La Dinamitera, es morta. AR ret el seu humil homenatge a la dona fidel al compromís ètic i polític fins les darreries de la seua vida. Al voltant de l’estol de figures que ratlla el mite de la nostra Història del Segle XX, que arranca amb les lluites i organització del Moviment Obrer hi ha un lloc per a Rosario. AR dubtava si fer l’homenatge des del nostre butlletí feminista o des de l’AR general. Hem optat per aquesta segona opció, ja que Rosario representa la tria de les dones més conseqüents en aquell moment històric per l’opció del Socialisme Revolucionari, representat llavors pels partits comunistes i socialistes adherits la III Internacional. Mig segle després, si fa no fa, a meitants dels 60s el debat al sí del moviment feminista a Espanya es plantejarà respecte de la militància autònoma i radical vs la doble militància i de classe. D’aquest debat tenim l’eixida de diversos feminismes, però no podem oblidar justament la sortida de Lidia Falcón, militant llargs anys del PCE, per a formar el Partit Feminista i expressar-se a través de la revista Vindicació Feminista.
Nosaltres, però, placem Rosario en el moment històric que heretava les lluites de l’ala esquerra de la II Internacional (Clara Zetkin, Rosa Luxemburg...) i les de la III Internacional (Alexandra Kollontai, Dolores Ibarruri, Pasionaria...). Una situació històrica en què les dones, tot i ser conscients de les contradiccions objectives generades de la militància en uns partits en què el Poder (orgànic) estava en mans d’hòmens, allò fonamental per a elles era formar part de la classe obrera, la missió de la qual era lluitar fins a l’enderrocament del capitalisme. No més així la dona podia acarar les contradiccions sorgides d’un estat socialista en mans –i concepció social- dels hòmens.
(NOTA DE AR)
Despedida de Rosario Sánchez Mora. Foto de CLAUDIO ÁLVAREZ
"La mía ha sido una vida dura y valiente, porque si no le hubiera echado agallas no sé qué habría sido de mí", reflexionaba hace un par de años con motivo de la publicación de un libro sobre ella.
Los amigos se fueron del cementerio bajo la lluvia. La miliciana quedaba en la tumba aún abierta, donde sólo está escrito, sin atributos, el nombre que la guerra le cambió, aquél con el que vino y abandona un mundo agitado: Rosario Sánchez Mora.
Miguel Hernández y la rosa enfurecida
Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación,
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.
Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario,
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.
compañera
Flores silvestres chilenas
Rosario Sánchez Mora, La Dinamitera, es morta. AR ret el seu humil homenatge a la dona fidel al compromís ètic i polític fins les darreries de la seua vida. Al voltant de l’estol de figures que ratlla el mite de la nostra Història del Segle XX, que arranca amb les lluites i organització del Moviment Obrer hi ha un lloc per a Rosario. AR dubtava si fer l’homenatge des del nostre butlletí feminista o des de l’AR general. Hem optat per aquesta segona opció, ja que Rosario representa la tria de les dones més conseqüents en aquell moment històric per l’opció del Socialisme Revolucionari, representat llavors pels partits comunistes i socialistes adherits la III Internacional. Mig segle després, si fa no fa, a meitants dels 60s el debat al sí del moviment feminista a Espanya es plantejarà respecte de la militància autònoma i radical vs la doble militància i de classe. D’aquest debat tenim l’eixida de diversos feminismes, però no podem oblidar justament la sortida de Lidia Falcón, militant llargs anys del PCE, per a formar el Partit Feminista i expressar-se a través de la revista Vindicació Feminista.
Nosaltres, però, placem Rosario en el moment històric que heretava les lluites de l’ala esquerra de la II Internacional (Clara Zetkin, Rosa Luxemburg...) i les de la III Internacional (Alexandra Kollontai, Dolores Ibarruri, Pasionaria...). Una situació històrica en què les dones, tot i ser conscients de les contradiccions objectives generades de la militància en uns partits en què el Poder (orgànic) estava en mans d’hòmens, allò fonamental per a elles era formar part de la classe obrera, la missió de la qual era lluitar fins a l’enderrocament del capitalisme. No més així la dona podia acarar les contradiccions sorgides d’un estat socialista en mans –i concepció social- dels hòmens.
(NOTA DE AR)
Despedida de Rosario Sánchez Mora. Foto de CLAUDIO ÁLVAREZ
"La mía ha sido una vida dura y valiente, porque si no le hubiera echado agallas no sé qué habría sido de mí", reflexionaba hace un par de años con motivo de la publicación de un libro sobre ella.
Los amigos se fueron del cementerio bajo la lluvia. La miliciana quedaba en la tumba aún abierta, donde sólo está escrito, sin atributos, el nombre que la guerra le cambió, aquél con el que vino y abandona un mundo agitado: Rosario Sánchez Mora.
Miguel Hernández y la rosa enfurecida
Rosario, dinamitera,
sobre tu mano bonita
celaba la dinamita
sus atributos de fiera.
Nadie al mirarla creyera
que había en su corazón
una desesperación,
de cristales, de metralla
ansiosa de una batalla,
sedienta de una explosión.
Era tu mano derecha,
capaz de fundir leones,
la flor de las municiones
y el anhelo de la mecha.
Rosario, buena cosecha,
alta como un campanario,
sembrabas al adversario
de dinamita furiosa
y era tu mano una rosa
enfurecida, Rosario.
Buitrago ha sido testigo
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!
Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres,
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.
de la condición de rayo
de las hazañas que callo
y de la mano que digo.
¡Bien conoció el enemigo
la mano de esta doncella,
que hoy no es mano porque de ella,
que ni un solo dedo agita,
se prendó la dinamita
y la convirtió en estrella!
Rosario, dinamitera,
puedes ser varón y eres
la nata de las mujeres,
la espuma de la trinchera.
Digna como una bandera
de triunfos y resplandores,
dinamiteros pastores,
vedla agitando su aliento
y dad las bombas al viento
del alma de los traidores.
Comentarios
Publicar un comentario